El libro de la vida, d'Alba Àvila, guanyadora de la categoria 3r d'ESO en llengua castellana

Todo empezó una primavera de 1938, cuando mis padres me dijeron que ese verano lo pasaría en la casa de la Tía Mey. Allí vivían mis primas Carla y Susana. Era una casa al lado de la playa, a las afueras de un pueblo pequeño. Supongo que mis padres pretendían impedir, que el caprichoso e injusto viento que arrasaba las ciudades y que acompañaba las vidas de todo el país, no pudiera dañarme allí, que el pueblo burlara, a ese viento que nadie podía burlar, la guerra.

Los primeros días, los pasé con mis primas arreglando mi habitación y explorando la casa. En seguida nos hicimos muy amigas, aunque no las veía des de que teníamos 5 años. Carla era un año mayor que yo, era lista, decidida, y tenía un corazón enorme, solo que tenías que acercarte para oír-lo. Susana tenía un año menos, era muy simpática, extrovertida y siempre nos divertía con sus historias de aventuras que leía, pero que nunca terminaba porque le gustaba inventarse su propio final. La Tia Mey y su marido Tom, se portaban muy bien conmigo pero eran muy distintos a mis padres.

El primer día de Julio, se organizaba una fiesta en la playa, donde todo el pueblo acudía y donde acudimos nosotras con unos vestidos de verano muy bonitos. Nos sentamos cerca de una hoguera, donde parecían reunidos todos los muchachos y todas las chicas. Donde se palpaba un encanto y una dulzura, que te hacían flotar a mucha distancia de la realidad, o al menos de la guerra. Allí conocí a Javier, era el mejor amigo de mis primas, del cual siempre hablaban, siempre las hacía reír, pero en sus ojos había una tristeza oculta, un temor que él se guardaba. Pasábamos los días con él, y cuanto más le conocía más me fascinaba y mas quería estar con él. Él me enseñó a nadar, y yo le enseñé a tocar la guitarra, aunque creo que solo quería aprender a tocarla para oírme cantar canciones, que siempre escuchaba mirándome sin cesar. Era cuatro años mayor que yo, tenía 18 años, pero parecía que eso no importaba, simplemente a mi me encantaba estar con él y mis primas siempre decían que él me miraba como no miraba a nadie. Los días de verano pasaban, como la lluvia, cada gota era una sonrisa, una mirada o una caricia y todas juntas hacían la lluvia del amor. Estaba como encantada, cómo si el pueblo fuera todo, y lejos de allí no hubiera nada, todo mi corazón latía junto al mar y no quedaba sitio en él para la tristeza de todo el país. Javier y yo nos escapábamos cada noche para ver las estrellas, y callados, admirábamos la complexidad de ese espacio tan cerca y tan lejos de la tierra.

Había aprendido a vivir sin mis padres, porque tenía a mis primas y le tenía a él, siempre pendiente de mí, siempre mirándome como si viera en mi algo, que los otros no podían ver, y cuando lo hacía desaparecía ese temor inexplicable que a veces invadía su mirada.

El verano llegó a su fin, y llegó la última noche bajo las estrellas, antes de que yo volviera a la ciudad. Esa noche fue especial, me acarició la mejilla con suavidad, y sin saber como hacerlo, me dijo que le esperara, que él pensaría en mi todos los días, y que siempre recordara que yo era la única a quien su corazón pertenecería. Y me besó, con pasión pero con suavidad y sentí como en sus ojos volvía ese temor y esa tristeza.

No lo entendí hasta cuando ya estaba en la ciudad, y vi en mi maleta una carta, era de él. Cada palabra que leía, era como un peso más en mi pecho que me hacía difícil respirar y que no tenía medicina. Le habían reclutado, ese viento caprichoso había llegado, como llega a todas partes, a ese muchacho lo había convertido en un hombre para luchar, a mi corazón lo había dejado sin nada y se había llevado la felicidad lejos de aquí. Y a esos ojos, les había dejado para siempre ese temor. Dos corazones, que depositaban toda su energía en el sueño de estar juntos y en la capacidad de imaginar un lugar, donde se permitiera amar, eran separados por una guerra que aniquilaba cada sonrisa que encontraba en su camino. Pero había algo más fuerte que esa guerra, estaba segura, y envié millones de cartas a Javier para que lo entendiera, para que le diera una esperanza, una luz a la que mirar en medio de esa lucha, para que supiera que todo mi amor era para él. Pasaba el tiempo, ni siquiera tenía nada de él, ni una sola carta, pero fui fuerte, porque era lo que le decía a él, que nunca parara de luchar. Hasta que un día, por fin, el soldado regreso a su hogar, el chico convertido en hombre, regresó. Cuando le vi, acercándose a mi casi llorando de alegría, pensé en las historias de mi prima, que nunca quería terminar de leer, porque prefería decidir ella el final, y comprendí que aunque muchas páginas de la vida se escribían sin pedir permiso, a veces podías escribir tu que final querías, o al menos, luchar por él.

Unes pedres molt especials, d'Abril Torradas, guanyadora de la categoria 2n d'ESO en llengua castellana

Aquella nit no podia dormir. Sentia un estrany pessigolleig a les mans, com si alguna cosa nova estigués a punt de passar. Feia dies que em sentia rara, fora del normal: s'estava produint una evolució en mi. Què m'estava passant? Allò era bo o dolent? Estava espantada, però alhora sentia una certa curiositat per aquella cosa: només em passava a mi, passava a més gent, o era un simple canvi hormonal? No ho entenia... Però en el fons del meu cor, jo ho reconeixia... molt en el fons... en el meu interior inconscient, hi havia alguna cosa que em deia que sabia què era, que ja ho havia viscut... A mesura que transcorrien els dies, sentia com si ja hagués tingut una altra vida, ja m'hagués succeït tot allò i d'altres sensacions que en aquesta vida no havia experimentat, però sabia com era passar-les: em fixava en coses en les que abans no m'havia fixat... i ara fluïen, com un riu de records. Ho havia viscut i ho revivia, però això em passava repertidament en la vida, de tant en tant, molt de tant en tant. D'això n'estava completament segura. Però jo no en vaig voler dir res a ningú, ni tan sols al meu diari: si la gent ho descobria, em tractarien de boja...? O no... potser no. Perquè al món no hi ha ningú igual, tot i que els nostres pensaments són únics... i jo ho sabia molt bé, que no era l'única. Podia haver-hi gent immortal, condemnada a reencarnar-se cada uns certs anys? Només de pensar-hi, em venien calfreds... No estava somiant. Em pessigava de tant en tant, però no em despertava...

Vaig anar-me interessant pel tema, així que vaig recórrer totes les biblioteques de la ciutat per informar-me'n bé. Allò m'inspirava... sí... em sentia a gust, quan em venien “records de vides passades”. Però aquells records eren molt lleus... poca cosa, com quan no recordem quelcom que volem dir i ens en passa pel cap una mínima idea, o com quan, a les persones que ens passa, ens ve una petita i distorsionada imatge d'una vida anterior que de seguida s'esfuma, com un llampec, un estel fugaç en aquell lloc, aquell moment, aquell fet... Una sensació estranya d'explicar, amb poques paraules per definir-la. Vaig descobrir que a la “poca” gent que ens passava, teníem un nom força especial: ens anomenaven amatismus, aquest era el nostre nom científic.

Total, que vaig esbrinar què era, i sí: era el que jo em pensava: estava condemnada a allò, a reencarnar-me cada uns determinats anys... però quants, exactament? Em moriria en aquell mateix moment? Estava ansiosa per saber-ho, i alhora no ho volia saber: la meva família havia d'estar preparada pel que pogués passar, per si... bé... però, i jo? Què passava amb mi? Si ho sabia podia passar-me “la resta de la meva vida” comptant els minuts que em quedaven... però és que jo ho volia saber... Què fer, doncs? De fet, tampoc tenia manera d'esbrinar-ho... així que vaig optar per la segona opció. Més emocionant: si passava, que passés, encara que la meva família estigués deprimida durant tota la seva vida. I tot i que jo sabia que aquell raonament era egoista amb ganes, tampoc no volia espanta-los, ni viure en un manicomi. Sí, vaig fer bé de no dir-ne res a ningú, mai, tret de a la Victòria...

Em quedava, encara, una cosa per descobrir: i aquella brillantor i pessigolleig en les meves mans des de feia unes setmanes? Perquè, a partir de llavors, em passava sempre i jo ho trobava bonic i misteriós. Cada nit dormia amb la meva ametista, m'interessava molt el reiki, l'univers i tot el que hi estigués relacionat. Era ella, doncs, la que brillava? La meva bonica ametista? Doncs sí. Ho era. Una cosa ben estranya, perquè allò no era habitual que ho fes, una ametista. Podia tenir jo algun lligam amb l'univers i l'energia? Vaig deixar passar els dies...

... i la cosa lligava, jo començava a lligar caps: tenia la capacitat de curar a les persones tocant-les. I ho feia emprant l'energia de la meva ametista!

Però allò no em feia gaire gràcia, doncs podien posar-se a investigar sobre mi i... no. Jo no ho volia. Havia d'anar amb molt de compte amb el que feia: si curava a algú, fer que no se sorprengués. I el meu poder evolucionava i augmentava dia rere dia, cada hora, cada minut, cada segon es feia més gran. Fins que em vaig trobar amb la Victòria, la meva tutora... Tot va començar un dia, a classe de tutoria mentre parlàvem dels nostres sentiments i a mi se me'n va anar la llengua. Què havia passat? Jo no ho volia dir, tot allò... Em vaig començar a posar lila, fins que vaig notar que explotava... però només ho percebia jo... jo i la tutora. La resta de la classe només veia una noia xerrant massa i de coses paranormals. Així que la professora em va fer sortir al passadís i va comunicar a la classe:

-Ara vinc, nois... la... la... -les paraules no li sortien de tan nerviosa que estava-la... Luce i jo hem de parlar... no trigarem gaire...

Quan vam ser a fora, a seva cara va canviar completament. I en aquell precís moment, vaig veure que em resultava molt familiar... fins al punt d'adonar-me que la coneixia, aquella cara... I tant si la coneixia! Aquella dona, la meva actual tutora i professora de biologia, ella, la Victòria, havia sigut la meva mare en alguna de les meves vides passades... Ella també era una amatismus. Com jo. Ens vam posar a parlar del tema just llavors, jo sorpresa i ella també. Em va dir:

-Vaja, vaja... te n'has adonat ara, que ets una amatismus... com jo. Anem a fer un volt, que t'ho explicaré...

Vam anar al terrat i allí li vaig preguntar:

-Però... què? No ho entenc... Sé que estic condemnada a reencarnar-me cada... cada... cada no sé quants anys, i tinc la capacitat de curar a la gent amb l'ajuda de l'energia aportada per la meva ametista. Però... de què em parla? Què passa? Vostè havia sigut la meva mare en la meva primera vida o... m'estic tornant boja? Sap això meu...

-Xxxxt! Tranquil·litat, joveneta! No t'esveris, que et sentiran! A veure -va dir amb un to calmant i relaxant, amb la seva veu dolça i melosa- per començar, no em tractis de vostè, sisplau... Mira, ets una de les tres úniques persones en tot el món que poden fer tot això. La teva pedra brilla perquè, a la una de la matinada, es comunica amb les dues altres i d'alguna manera contacteu. Vaja, CONTACTEM... Tu n'ets una... i jo una altra... Jo vaig ser qui et va ensenyar a dominar aquest poder quan eres filla meva: a curar malalties amb les teves pròpies mans. Les ametistes són unes pedres molt especials...

I així vàrem passar la resta de l'hora: parlant sobre aquells curiosos fets: tot allò era màgia, i res més que màgia.

-Aquestes pedres fan tot això -va prosseguir- perquè quan les carregues a la llum de la lluna (com bé deus saber, són pedres lunars) adquireixen poders... bé, només les tres seleccionades... Amb aquestes tres pedres hi van tres poders, lligats a cada persona, formant part d'ella des del seu ADN: un és el teu: el de guarir; l'altre és aturar el temps, com fer un “alto al foc”; i l'últim consisteix en canviar les idees dels polítics. Tots tres són béns per a la societat, com pots veure. Aquests poders van començar fa molts anys: amb les nostres creacions van aparèixer ells també. Nosaltres, els amatismus, som com “enviats de Déu”, però amb l'univers, ja que no tenen cap tipus de relació.

No em sortien les paraules de la boca: tot allò era massa, per a mi... massa per una persona que portava només tretze anys en aquella vida... massa per uns pocs minuts... estava al·lucinada totalment. Allò era fascinant!

Així que vam estar-nos juntes molta estona: parlant-ne, el temps no transcorria. No transcorria en sentit figurat... o literal? No, ja seria massa si, a més de tot allò, el temps s'aturés en estar dos amatismus junts... tot i que ho podíem fer, segons m'havia explicat la Victòria. També em va dir que les meves reencarnacions es produïen cada vida un any menys, fins al punt de no tornar a néixer. Vaig saber, també, que aquella era la meva desena vida, i la meva primera mort havia sigut amb 100 anys... Anar fent compte enrere... De sobte, em vaig motivar: em quedava tant, per viure! Només em faltava complir amb una missió, ara que ja ho sabia tot: aprendre el màxim possible i disfrutar dels meus poders en la resta de la meva llarga vida, que ara poda saber: em quedaven 90 anys per viure: fora preocupacions per la família i per mi mateixa. “La cultura ens fa lliures”, com havia dit la Victòria. Aquesta frase la vaig seguir guardant per sempre, en totes i cadascuna de les meves vides: al fons, ben al fons del meu cor perquè no s'escapés d'allí.

L'últim dia vaig fer balanç de la meva vida: em quedava una hora exacta per morir i vaig decidir fer-ho amb la meva ametista... per una següent vida positiva!

Sherlock Holmes i la segona llegenda de Sant Jordi, de Marta Mateu, guanyadora de la categoria 1r d'ESO en llengua catalana

Com cada tarda Sherlock Holmes estava capficat amb les seves cabòries intentant esbrinar algunes incògnites d’una història una mica fosca que tenia entre mans. Fumava sense parar i l’ambient s’anava carregant, tampoc deixava de prendre cafè, dos elements necessaris per la seva concentració.

A mitja tarda va rebre un telegrama, molt curt però alhora molt imperatiu: “Senyor Holmes necessito la seva ajuda. Presentis demà passat a Palau. Sa Majestat el Rei de Catalònia.”

Holmes es va quedar bocabadat, pràcticament no sabia qui el reclamava, on era aquest estrany país ni de quin assumpte es tractava.

Quan va arribar el doctor Watson del club, va pensar que alguna cosa estava passant. El seu detectiu estava més capficat que de costum, la porta estava entreoberta, això que ell s’assegurava de deixar-la ben tancada, era evident que algú havia visitat Sherlock Holmes.

-Què opina d’això ?- Li digué.

Holmes va ensenyar el telegrama al seu ajudant. Aquest, abans que pogués dir alguna cosa, es va trobar a prop de la cara un mapa immens i subratllat el nom de Catalònia.

-Estimat Watson,és aquí on tenim el nostre futur cas. Marxarem demà a primera hora. Tingui-ho tot a punt.

Aquella nit pràcticament no vaig dormir.

-Què deuria passar perquè un Rei reclamés la nostra presència? Realment deuria ser un assumpte molt important.

No deixava de pensar.

L’endemà vam marxar molt d’hora,el viatge fou llarg i pesat. Després de passar per diferents nacions vam entrar a Catalònia. Un país completament diferent al nostre: hi brillava el sol, en els paisatges s’hi barrejaven el verd de les muntanyes i el groc de les planes. Quan faltaven pocs quilòmetres per arribar a Palau, ens van rebre una escolta de soldats imperials. Al castell ja ens esperava el rei en persona.

A la seva cara es notava una preocupació que després vam saber de què es tractava. Sa Majestat ens va dir:

-Sento haver-los fet venir de tan lluny! Però ja no sabia a qui recórrer i l’assumpte cada vegada és més greu i se’ns complica més.

-No s’amoïni !-Va respondre Sherlock Holmes-. Però digui’m de què es tracta aquest afer tan greu?

El Rei començar a explicar:

Ja fa mesos que el nostre poble sofreix els atacs d’una bèstia diabòlica o d’un monstre de grans dimensions...Va començar atacant els camps i els ramats. Calculem que a mida que es fa gran, ja que de moment encara no l’ha vist ningú, cada vegada té més gana i ho devora tot. Abans es conformava a menjar-se un animal cada setmana o bé cada deu dies. Ara l’àpat ja és diari. Però va arribar un dia que se’ns van acabar els animals, n’hi deixàvem un sempre al mateix lloc i l’endemà no el trobàvem. El primer dia que no n’hi vam oferir cap, perquè se’ns havien acabat, es va enfurismar molt, tota la nit va xisclar i va destrossar tot el que hi havia al seu voltant. Ens vam reunir en un Consell Extraordinari i vam acordar que per mitjà d’un sorteig li oferiríem una persona. Era preferible que en mengés una sola abans que tot el poble i mentre buscaríem una solució al problema. Desgraciadament li ha tocat a la meva filla. La meva filla,la Princesa, la única que tinc! Déu Meu , pel que més vulgui! Ajudi’m Senyor Holmes, ajudi’m!

-No es preocupi. És un cas força interessant. L’estudiaré amb precisió, si tinc qualsevol dubte ja el cridaré.-Va respondre Sherlock Holmes, després d’asseure’s en una butaca i adoptar una actitud reflexiva.

Sa Majestat es va retirar. Al quedar-se tots dos sols, el doctor Watson va exclamà:

-Ja ho tinc! És la famosa llegenda de Sant Jordi, tan popular a Catalunya. Així no caldrà que patim per res, la bèstia monstruosa que parlava el rei és el drac i quan estigui a punt de menjar-se la princesa apareixerà Sant Jordi damunt el seu cavall,matarà el drac, salvarà la Princesa i ja tindrem el problema solucionat.

-Molt bé estimat Watson, ha arribat a una bona conclusió! Jo també crec que estem vivint una segona llegenda de Sant Jordi, però hi ha quelcom que no m’agrada. Deixi’m sol. Vagis a descansar. Ens reunirem demà a les nou per esmorzar.

Sherlock Holmes es va passar tota la nit sense dormir, fumant, bevent cafè i reflexionant sobre el cas.

L’endemà va comunicar al Rei la necessitat d’oferir la Princesa a la bèstia. El Rei no volia de cap de les maneres, però al final va accedir.

A l’hora de costum van deixar la Princesa sota un arbre. Sherlock Holmes i el doctor Watson van quedar-se darrera una roca immensa observant tot el que passava i intentant no perdre’s cap detall. Van veure aparèixer un animal, un monstre que treia foc per la boca i caminava feixugament. La Princesa va tancar els ulls. L’animal es va aturar davant la noia,se li va obrir una porta i algú va estirar la Princesa cap dins.

-I Sant Jordi?-va dir el doctor Watson.

-Que no veu que no és cap drac! Hem d’aturar-lo. Avisi als soldats de Sa Majestat!

Al moment va aparèixer l’exèrcit reial, van encerclar el monstre i van alliberar la Princesa. A dins de l’ invent hi havia un homenet petit i astut que era l’encarregat de conduir l’animal. Pressionat per S. Holmes va confessar que treballava per Arthur, el germà bessó del Rei qui fou destituït de la Corona feia anys. Els va dur a un indret amagat darrera les muntanyes on Artur havia començat a construir el seu propi regne amb els animals i les persones que havia segrestat al seu germà. Foren tots alliberats, entre ells el cavaller Sant Jordi i Artur empresonat.

El Rei no sabia com agrair a Sherlock Holmes i al doctor Watson la seva ajuda i els féu fills adoptius del seu regne.

Van marxar cap al seu país satisfets d’haver viscut, encara que per uns breus moments, la segona llegenda de Sant Jordi.